La Gnomònica

Història, art i ciència dels rellotges de sol

Breu historia dels rellotges de sol. Els rellotges de sol, més coneguts a Itàlia com meridianes, tenen un origen molt antic. Son coneguts els hemicicles romans, cavitats semiesfèriques que senyalaven les hores al seu interior, la Torre dels Vents a Atenes, el rellotge d’August a Roma, tal vegada el rellotge solar més gran de tots els temps, recentment trobat parcialment enterrat en el subsòl de Roma com a resultat de la investigació portada a cap sobre la base de les proves presentades per Plini el Vell. El temps, mesurat llavors en hores temporals, dividien el dia, des de la sortida a la posta del sol en dotze parts iguals, independentment de les estacions. En temps menys remots, les hores temporals, que tenien la desavantatge de ser més llargues a l’estiu que a l’hivern, van ser abandonades a favor de les hores itàliques, sistema de mesurar el temps que prenia com a referència la posta del sol. De fet, l’hora 24 era el moment de la posta del sol, l’hora 23 indicava una hora abans de la posta del sol, la 22 dos hores abans de la posta del sol i així successivament. Aquest nou sistema representava ja un notable progrés respecte l’horari temporal ja que el dia tenia igualment 24 hores però eren pràcticament iguals durant tot l’any. Paral·lelament a aquesta divisió se’n va introduir una altre de similar que fixava l’hora 24 mitja hora després de la posta del sol . També el sistema itàlic fou posterior ment abandonat a favor del ultramontà o francès que, dividint també el dia en 24 parts iguals, iniciava el còmput de les hores a mitja nit. Quasi tots els rellotges de sol construïts el segle passat utilitzen aquest sistema de mesura, no obstant, es limiten a senyalar l’hora local. Per tant, un rellotge situat a Florència senyala una hora diferent de la d’un rellotge situat a Torí. En els últims segles, els rellotges de sol eren tant generalitzats que no hi havia poble o llogarret en el que no es veies un rellotge de sol a la paret d’algun edifici. Arrel de l’aparició i difusió del rellotge mecànic, la introducció del temps mitja i dels fusos horaris, el rellotge de sol va perdre la seva importància i en conseqüència fou postergat, primer en les grans ciutats i finalment en els petits pobles rurals. Per tant, després de segles d’us, aquest històric rellotge de sol fou totalment abandonat. A Itàlia, fa més o menys uns trenta anys, es recupera un renovat i generalitzat interès pels rellotges de sol i per la gnomònica, la ciència dels rellotges de sol. Al nostre país, terra de gnomonistes excepcionals, en particular dels anys 40 als 70 del segle passat, sorgeix espontàniament una nova generació d’estudiosos d’aquesta disciplina. A l’inici dels anys 80 eren molt pocs, potser una dotzena; avui són més de tres-cents i el seu número va en constant creixement. Ells han escrit varis llibres i han publicat interessants articles. Actualment hi ha en curs un cens nacional des rellotges de sol començat fa uns anys per iniciativa d’alguns voluntaris i més tard organitzat per la UAI – Unione Astrofili – Italiani, dels nombrosos i bonics rellotges de sol tradicionals. S’han construït rellotges de sol monumentals i rellotges de sol en superfícies corbes realitzats amb l’ajuda de la informàtica. Actualment hi ha disponibles pels principiants molts programes que calculen un rellotge de sol amb relativa facilitat, deixant lliura la imaginació sobre com elegir el disseny i la tècnica d’execució. El que això escriu ha realitzat nombrosos programes alguns dels quals generen un vídeo amb la imatge gràfica del rellotge de sol, mentre que altres proporcionen les coordenades cartesianes i altres dades necessàries per la seva construcció. Una part d’aquests programen estan a disposició dels interessats, simplement descarregant-los des de la pàgina web en el lloc reservat pel software.